Allà pels volts de mitjan segle XIX, Teodor Llorente s’havia convertit en un personatge influent, decisiu,
de la cultura valenciana. Fundà Las Provincias, cofundà Lo rat penat... Era un home
conservador que, a través, sobretot, de la influència de Marià Aguiló, poeta
mallorquí que aleshores dirigia la biblioteca de la Universitat de València, començà a
interessar-se per la literatura en la seua pròpia llengua. Aquell període és conegut com la
Renaixença: comencem a recuperar una certa literatura després de segles de decadència. Ell va
ser un dels màxims exponents de les tendències renaixencistes valencianes.
La literatura que li agradava fer a Teodor Llorente era aquella poesia lírica dolça que tant triomfava en els
Jocs Florals: a la barraca, a la mare de Déu... Era un començament. Un dels possibles.
En aquelles idees, en aquelles il·lusions i en aquells temps s’insereix el poema Vora el barranc dels Algadins.
Llorente, natural de València, passava des de menut algunes èpoques de l’any en un hort al nord
d’Algemesí, a la Casa de Regal, justament a la vora del barranc dels Algadins, que separa els termes
d’Algemesí i d’Alginet.
És un poema molt musical, de ritme viu, àgil; un elogi del nostre paisatge rural, una d’aquelles coses
que més ens identificava com a valencians per aquelles dates. No hem d’oblidar que la literatura té aquesta
capacitat de recreació o fins i tot de creació dels paisatges, dels espais. Sembla que són més
reals (tot i que no ho siguen) si n’ha parlat en algun lloc algun lletraferit conegut. D’alguna manera, doncs,
Llorente és el responsable de l’existència d’aquest indret; és gràcies a ell que molts
el coneixen, perquè ell és qui el pinta com el veu i nosaltres el mirem des dels seus ulls, no des dels nostres
(que, potser, no el veurien tan... poètic, o poetitzable).
Les casualitats i les curiositats de la vida han volgut que aquest poema d’una època en què alguns
valencians començaren de nou a fer literatura valenciana seguint la tendència de catalans i mallorquins
(i d’altres terres com Galícia o Itàlia), reprenguera d’alguna manera la seua vida, es convertira
en un llibre obert a perpetuïtat, en una altra època de canvi, a l’inici de la democràcia a mitjan
dels anys 70 del segle passat.
Quan, de nou, començava a ser possible la reivindicació lingüística, quan abandonàvem
(o començàvem a abandonar) els camins estrets, culturalment estrets, de la dictadura, va voler el destí
que aquest poema de Llorente formara part d’un edifici dedicat a la cultura i a la culturització com és
el nostre institut, que, per aquelles dates, havia estrenat directiva (Francesc Llàcer, al davant). Tot un nou
símptoma dels temps que s’encetaven: dalt de la porta de la biblioteca, els taulellets ens cantaven i ens
contaven (i encara ho fan, com veieu en aquesta fotografia) les glòries del nostre paisatge rural en valencià.
Corria l’any 1977 i ja en quedava ben poc perquè tinguérem fins i tot una llei que defensara els nostres
drets lingüístics.
Diuen els manuals que don Teodor Llorente controlava o intentava controlar els destins culturals valencians de la
Renaixença. I també que en el període 1859-1874 va ser així de forma molt evident. El que
ningú, ni el mateix Llorente, sabia en aquell moment és que, des de dalt de la porta de la biblioteca de
l’institut Sant Vicent Ferrer d’Algemesí, encetat ja el segle XXI, continuaria vigilant aquests destins
en les nostres contrades, un poc més enllà del barranc dels Algadins.
Francesc Martínez
Professor de Valencià en l'IES Sant Vicent Ferrer des de l'any 1992 fins el 2007
